Què significa avui ser rebel?*. Per José R. Ubieto, psicòleg clínic i psicoanalista (Barcelona).

Cada generació té la seva pròpia “marca biogràfica”, aquest fet col·lectiu que està present a bona part de la seva vida, sigui una guerra, una posguerra, la caiguda d’una dictadura una catàstrofe natural o un atemptat terrorista. Cadascun després haurà de fer-ho seu i viure amb això, amb respostes diverses, des de la resignació fins a l’efrontament.

La generació dels nostres joves i adolescents té com a particularitat haver nascut i viscut en el benestar, sense conèixer, fins fa poc, privació alguna (excepcions apart). Al costat d’això comparteixen el fet digital com a esdeveniment global que ha marcat i marcarà la seva vida.

El seu futur ja és una altra cosa perquè tot indica que els pronòstics dels sociòlegs van camí de complir-se: serà la primera generació que viurà pitjor que els seus pares, amb major precarietat (laboral, habitatge,..).

I a més aquesta promesa del Don’t worry, be happy s’enfosqueix amb els desafiaments existents, sostenibilitat, guerres, convivència social,… Allà tenen les seves causes i per això la rebel·lia que molts d’ells mostren és legítima i necessària per a la societat, la manté viva i força el debat sobre allò instituït que tendeix a la inèrcia. A aquesta rebel·lia s’afegeix la pròpia de l’edat, la que contribueix a l’emancipació.

La qüestió avui són les formes que pren aquesta rebel·lia, els canals que troba per manifestar-se. Tradicionalment les vies estaven obertes per les generacions anteriors i els joves se sumaven a elles amb el seu propi estil. Vies polítiques, religioses, culturals o fins i tot esportives. Avui aquestes referències intergeneracionals han perdut bona part del seu pes, ni tan sols els partits polítics més afins són capaços d’acollir aquestes manifestacions que els desborden.

Aquesta ruptura amb la història provoca efectes nous i un d’ells és l’abandó a si mateixos en què es troben aquests moviments, que orfes d’altres referències, s’acullen al prefix anti com a bandera col·lectiva. La psicologia de les masses ens ensenya que estar en contra d’alguna cosa o d’algú és un principi de la constitució d’un moviment, i d’entrada pot ser molt productiu (ho veiem en la política mateixa, en estranyes aliances), però és clarament insuficient per construir un futur. I el pitjor és que aquest ideal absent cedeix el lloc de comandament a la satisfacció de la destrucció de l’altre o dels objectes, aquest gaudiment que sembla formar una comunitat que corre el risc de no tenir un altre llaç que l’expressió d’aquest odi col·lectiu.

No és casual que sota aquesta bandera trobem figures tan diferents com els joves ben intencionats que denuncien les injustícies del sistema i al costat d’ells tota una col·lecció de personatges molt precaris, no insertats amb els seus vincles familiars, laborals i sostinguts moltes vegades per consums de tòxics. Sense oblidar als quals fan guany del riu regirat i usen en el seu propi benefici la protesta.

Criminalitzar-los i homogeneïtzar les respostes només generarà més violència i segregació. Tampoc sembla que abandonar-los a la seva pròpia destrucció, deixar-los impunes a aquest odi de si mateixos, odi pel que a cadascun li resulta insuportable de la seva pròpia existència, sigui una bona sortida.

Podem, en canvi, aprendre de l’experiència clínica i educativa que ens mostra com aquests joves rebels són els primers interessats a trobar un company adult per construir aquest futur que els inquieta.

Donar lloc a la seva rebel·lia i limitar els efectes destructius no han de ser excloents.

* Publicat a LA VANGUARDIA, Tendències. Amb l’amable autorització de l’autor.

Aquest text també està disponible en: Español